Blade Runner. Ridley Scott. 1982

Aquesta pel·lícula va celebrar el seu 75è aniversari el 2007 però continua sent una peça fonamental dins el cinema post-modern i de culte que s'ha de tenir en compte. Per tot això, i molt més, us deixo amb la seva crítica.


Aquesta pel·lícula post-moderna traspassa les convencions dels tradicionals films de ciència - ficció plantejant un complex entramat de qüestions, que es poden fonamentar en les tradicionals: d’on venim, qui som i on anem?


Es situa en un context d’un futur deshumanitzat ( 2019), una societat totalitària i paranoica que exerceix un control absolut sobre els seus habitants i amb una barreja cultural que ha dut a la incomunicació entre les persones d’una mateixa ciutat ( Los Angeles) i una greu falta de valors. Entre aquestes cultures, la japonesa té una
predominança especial ja que respon al temor americà cap al desenvolupament del gegant asiàtic. Tot i això, en aquest ambient apocalíptic encara sembla prevaler, per sobre de tot, el control de l’ordre social i la moral establerta. En aquest cosmos sense escrúpols, les persones no són més que peons que lluiten per sobreviure.
Evidentment, és ben clar el paral·lelisme d’aquesta societat amb l’americana dels anys 80 abocada a una crisi ideològica i moral i amb un futur incert però que, d’una manera profundament conservadora, intenta mantenir els pilars de la seva cultura intactes. A la pel·lícula, les colònies extra-planetàries mostren la falsa promesa d’una terra d’oportunitats que resulta ser la mateixa nació americana, que en el seu origen també en va ser una.


El record és una peça fonamental ja que quan la memòria s’esmicola, els personatges entren en una profunda crisi de personalitat. Deckar és troba atormentat per la seva vida anterior com a Blade Runner, que li provoca una forta crisi de idees en haver-se de tornar a enfrontar amb els replicants rebels, agreujada per la seva relació amb Rachel. D’altra banda, ella es replanteja tota la seva vida anterior en descobrir que el seu passat és una ficció. També és un element de control ja que, com es demostra en els replicants, controlant la memòria es pot condicionar el present i el futur de les persones.


La pregunta sobre l’essència de l’ésser humà és la base de la pel·lícula on hi ha un dualitat total entre l’home i la màquina, o l’androide. Es nega el dret als replicants de ser persones per la seva limitació biològica però sobretot pel seu origen. No obstant, demostren tenir uns sentiments que els allunyen de ser uns simples androides mentre que els humans poden arribar a una crueltat sense límits. D’aquesta manera, la línia que separa la persona de la màquina es desdibuixa i tots els personatges es mouen entre aquests dos conceptes. També, hi ha una dura crítica a l’esclavitud i el racisme, basats en la idea de que hi ha éssers humans de diferent nivell. Així, hi ha una profunda reflexió sobre els valors i les característiques més profundes de la humanitat i del sentit de la pròpia vida. D’altra banda, els replicants i els humans no conformen dos grups totalment enfrontats ja que es traicionen entre ells i es compadeixen pels seus sentiments.


Scott en fer una interpretació del futur molt particular, també planteja la pregunta de cap a on deriva la nostra societat actual si mantenim el mateix sistema econòmic, polític i social contemporani. D’altra banda, el motiu principal pel qual els replicants volen allargar el seu escàs cicle vital és per formar una memòria col·lectiva i així perdurar en una història en que no són reconeguts.


Dekar és un personatge anti-heròic que enllaça amb la figura del looser Americà. Mentre Roy Batty és un personatge d’unes capacitats sobrehumanes, amb grans sentiments i amor per la vida però capaç de fer el que calgui per acomplir els seus objectius. És la figura d’un àngel exterminador que recerca el seu creador en busca de respostes per acabar impartint justícia, matant-lo a través dels ulls, element molt present en la pel·lícula i símbol del mite d'Edip i l'autoconeixement.


Blade Runner és una pel·lícula que resulta d’una barreja de diferents gèneres. Majoritàriament, es considera de ciència–ficció per la seva temàtica futurista, el retrat tecnològic i científic de la societat i uns efectes especials que van enlluernar la seva dècada. En canvi, hi ha una tensió entre aquest futur i la nostra època contemporània ja que, entre d’altres coses, la majoria d’ambients són decadents i envellits, crepusculars. No obstant, va molt més enllà d’aquest gènere i s’endinsa en altres com podrien ser, principalment, el cinema negre més recent i el neo–western. La presència d’aquest primer es deixa veure en la figura principal d’anti–heroi, una estètica propera al neo-expressionisme on hi ha un gran contrast entre els predominants ambients foscos amb el blanc i colors vius, la veu en off de Dekar que ens exposa les seves reflexions d’una manera directa, la gran força de la banda sonora de Vangelis que reforça l’ambient lúgubre i pessimista del film i altres codis. D’altra banda, la presència del neo–western es pot veure en una codificació comuna en alguns aspectes, com el revòlver o l’ambient desolat, tot i que es centra en l’estructura duelística que fonamenta l’enfrontament ideològic i físic entre Dekar i Roy Batty, una dualitat molt present en la pel·lícula.


Blade Runner, amb un trepidant ritme narratiu i una gran complexitat temàtica, ha esdevingut una pel·lícula de culte que conté una lectura visionària de debats i problemàtiques molt presents en el segle XXI, com podria ser l’enginyeria genètica.